Llibertat d’expressió o dictadura

Tota censura i supressió de la llibertat d’expressió pressuposa atribuir-se el do de la infal·libilitat. Una pretensió tan absurda no es pot mai sostenir per la força de la raó. Per aquest motiu es recorre a la raó de la força i a la intimidació. La primera s’aplica mitjançant els cossos i les forces de seguretat de l’Estat i la segona mitjançant l’acció impune de bandes d’extrema dreta en relacions més o menys confessables amb aquelles mateixes forces. Qui s’enfronta a la raó de la força acabarà, i acaba, a la presó, símbol típic de la violència institucional de l’Estat en l’exercici de la política. Amb els representants democràtics de la majoria presos o exiliats polítics, no costa gaire d’imaginar que hi hagi una reacció col·lectiva de desobediència civil. És aquesta una acció col·lectiva no violenta que s’enfronta a les lleis des d’una actitud de consciència perquè les considera injustes. Aquesta injustícia es fa patent quan de la seva aplicació se segueix un atac als drets fonamentals de la ciutadania, que prevalen sempre sobre les lleis. Davant d’això, l’autoritat s’enroca en un estat d’excepció de fet amb l’article 155, que santifica l’abolició de la divisió de poders, punt central de l’Estat de dret i baluard davant la dictadura.