Eleccions democràtiques sense igualtat de condicions?

Désolé, cet article est seulement disponible en Català, Español et English. Pour le confort de l’utilisateur, le contenu est affiché ci-dessous dans la langue par défaut du site. Vous pouvez cliquer l’un des liens pour changer la langue du site en une autre langue disponible.

Les eleccions que Mariano Rajoy, president de l’Estat espanyol, ha convocat a Catalunya, atribuint-se competències que no li corresponen, es faran amb presos polítics catalans, amb exiliats i amb altres candidats que, encara que estiguin en llibertat provisional, tenen a sobre procediments judicials oberts per delictes que porten aparellades duríssimes penes de presó.

És a dir, es fan unes eleccions en un marc en què no tothom pot participar en condicions d’igualtat. D’això, en sabem alguna cosa, els bascs i les basques. Per això, si hi ha cap lloc d’Europa on es pot entendre la situació i la sensació que pot tenir la ciutadania catalana és Euskal Herria.

Durant anys, des de les sentències d’il·legalització d’Herri Batasuna, Euskal Herritarrok l’any 2003, cada vegada que arrencava una campanya electoral al nostre país, es desencadenava tota la maquinària judicial i policíaca amb la finalitat d’impedir que agrupacions electorals o partits polítics poguessin presentar-se a les eleccions. Es feien informes policíacs que no eren sinó atestats, però que els donaven rang de pèrit, i amb aquells informes s’armaven demandes que es dirimien en un temps rècord, contra qualsevol possibilitat d’exercir la defensa en condicions, sense possibilitat pràcticament de proposar prova, perquè la sala de l’article 61 del Tribunal Suprem, i més tard, el Tribunal Constitucional, decidís, a vegades gairebé a mitjanit, qui podia concórrer-hi i qui no.

A Catalunya no han il·legalitzat partits polítics, per la qual cosa, teòricament, tothom parteix en igualtat de condicions. Però això no és cert. Hi ha candidats presos que no poden fer campanya electoral, exiliats que no poden fer campanya en contacte directe amb la gent del seu país, els programes electorals han de ser redactats amb lupa, l’Estat espanyol controla els mitjans públics, als quals ja va voler intervenir una vegada. L’independentisme ha de vigilar tant com pugui el procés electoral per garantir que el resultat sigui real i evitar cap tupinada. Ara, a més, hem sabut que l’instructor del Tribunal Suprem amplia la investigació, en la qual inclou més candidats i membres de direcció de partits.

Parlar, en aquestes condicions, que les eleccions del 21-D són democràtiques, que s’esdevenen en igualtat de condicions, no és sinó una ironia. No ho són.

Així i tot, l’independentisme català, encara que ha denunciat aquestes eleccions com a il·legítimes, ha decidit de concórrer-hi, com va fer-ho a Euskal Herria l’esquerra abertzale il·legalitzada. La decisió és d’aplaudir, i des d’aquí ens toca d’acompanyar-la, perquè qui fins i tot en aquestes condicions decideix de participar-hi demostra una cosa important: que no té por de les urnes, no li fa por que la gent decideixi, ans al contrari, vol que decideixi i que es respecti la seva decisió, cosa que fins ara no ha passat a Catalunya, perquè a la decisió dels catalans s’ha imposat la violència legal de l’Estat espanyol.

El 21-D no està en joc només qui governarà Catalunya, sinó que està en joc la democràcia, i aconseguir-la, ja ho veiem, depèn del triomf de l’independentisme i el fracàs del bloc del 155.