Lletania

Désolé, cet article est seulement disponible en Català, Español et English. Pour le confort de l’utilisateur, le contenu est affiché ci-dessous dans la langue par défaut du site. Vous pouvez cliquer l’un des liens pour changer la langue du site en une autre langue disponible.

A principi dels anys seixanta del segle xx, en Miquel Porter, en Lluís Serrahima i en Jaume Armengol, vinculats al moviment d’Els Setze Jutges, publicaven una lletania que es feu famosa i que recitàvem en la clandestinitat. Alguns la deuen recordar. Les primeres estrofes deien així: «Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via. Si t’ho penses i bé observes, ja sabràs filosofia». I continuava: «Mil discursos, pocs recursos, és el pa de cada dia. Sols Espanya, qui ho diria, vol ser sola i no canvia». I encara: «Monarquia, oligarquia, dictadura, cara dura. Barret frigi sens prestigi i després vingué el prodigi».

Ara, més de cinquanta anys després, una bona part de la realitat continua semblant inamovible. Les llibertats escapçades, la repressió a l’ordre del dia, la mentida sistemàtica, la demagògia com a argument, la sanció en lloc del diàleg, l’empresonament d’innocents, la corrupció generalitzada, la raó de la força per damunt de la força de la raó, els mitjans partidistes, la llengua maltractada, l’escola atacada, la cultura menystinguda, l’ofensa dels sentiments i l’ocupació policial, ens recorden massa els vells temps.

Probablement havíem viscut durant quaranta anys d’una manera acrítica l’equívoc de la democràcia amb trampa, que ens distreia amb el vot periòdic, marcat per una llei electoral ben discutible, de les ferides de l’atur injustificable, del creixement de les desigualtats, dels desnonaments, de la Unió Europea dels estats i del capital, dels comportaments irresponsables de les grans corporacions, de les polítiques d’austeritat, del delictiu tancament de fronteres als migrants, de l’especulació sense límits, del militarisme inacceptable, de l’aprimament dels serveis públics, del menyspreu per la seguretat humana, de l’abandonament de la cooperació internacional i la despreocupació ambiental.

Tanmateix, ens havia nascut una esperança. Volíem un país nou amb formes i continguts ben humans, ens ho crèiem i centenars de milers de persones ho deien pels carrers. Ara veiem, però, que possiblement ens hem precipitat: una constitució forçada militarment des de l’inici per tal d’impedir la sortida de l’estat de cap nació que hi estigui integrada, l’atapeïda xarxa d’interessos creats ben barrejada amb les institucions de l’estat i, cal dir-ho tot, una certa incapacitat interna, ho ha fet de moment inviable. Però estiguem segurs que anirem guanyant majories –i no trigarem gaire– en la mesura que sapiguem definir la vida política i econòmica que ens pot esperar, en la mesura que ens expliquem per les autonomies de l’estat que tampoc resisteixen més tanta injustícia, en la mesura que persisteixi la ferma voluntat ciutadana i, finalment, en la mesura que, com sempre, fem de la no-violència la nostra forma permanent i exclusiva d’acció.