Llibertat d’expressió, fortalesa democràtica

Désolé, cet article est seulement disponible en Català, Español et English. Pour le confort de l’utilisateur, le contenu est affiché ci-dessous dans la langue par défaut du site. Vous pouvez cliquer l’un des liens pour changer la langue du site en une autre langue disponible.

El silenci no et protegirà

Audre Lorde

Un dels primers símptomes d’un poder polític feble és l’atac sistemàtic al dret a la llibertat d’expressió. La fórmula és inversament proporcional, menys llibertat, més feblesa, perquè només ataquem qui no diu el mateix que nosaltres quan no tenim arguments per rebatre’l o prou discurs per discutir-hi. Les societats avançades saben que la censura no és mai la solució i que reprimir el parer de la majoria també sol tenir un preu alt, com ho és la manca de salut democràtica, la perversió de les institucions, les protestes continuades o la repressió directa. Tot acostuma a passar factura.

L’Estat espanyol, els darrers anys, ha anat preparant el terreny per enfonsar les llibertats individuals i col·lectives, i ara assistim a una degradació sense límits dels principis democràtics. Molts organismes que vetllem pels drets humans ja vam advertir de les conseqüències a curt termini de l’anomenada «llei mordassa», aprovada el 2015, i que convertia automàticament en delicte fets tipificats fins aleshores com a falta al codi penal. La reforma del codi penal ha suposat un canvi profund en el model punitiu i un augment alarmant de la repressió i el control social, dirigit principalment contra les classes empobrides i la protesta social. I ha tingut efectes devastadors, sobretot en el camp de la creació artística: aquests dies surten sentències de dos o tres anys per una paraula en una cançó, per allò que diu un personatge de ficció, per un comentari o una broma a les xarxes socials, per una paròdia… De sobte ha aparegut tot un sector amb una pell molt fina que es permet de dir tot allò que vol impunement, però que no accepta cap crítica i utilitza els mecanismes de la justícia, que ha de ser garantia per a tots, per combatre el suposat enemic, quan ho podria fer amb la dialèctica.

L’1-O va desfermar aquesta tendència, que moltes organitzacions que considerem el dret a la llibertat d’expressió com a fonamental ja havíem denunciat davant organismes internacionals. Quan un estat promou la denúncia, bàsicament, d’un sector de la població al qual considera no afí als seus interessos, quan utilitza el sistema judicial que, prèviament, ja ha fet legislativament a mida per fer-hi cabre tot, quan arriba a l’absurd de tancar comptes de Twitter o webs per la senzilla raó que no tenen el seu discurs, els afectats som tota la població. Qui està emmordassada és tota la gent que vol exercir el seu dret irrenunciable. La situació de deteriorament s’ha d’aturar, perquè quan tot es confon i es perverteix també el llenguatge, la deriva antidemocràtica està servida. Diria que tothom vol viure en una societat avançada, però no hi ha societat avançada sense llibertat, i no hi ha llibertat sense respecte als drets humans.