Soroll

Jaume Cabré

Désolé, cet article est seulement disponible en Catalan, Espagnol Européen et Anglais Américain. Pour le confort de l’utilisateur, le contenu est affiché ci-dessous dans la langue par défaut du site. Vous pouvez cliquer l’un des liens pour changer la langue du site en une autre langue disponible.

Vet aquí que no deixo d’admirar-me de la capacitat d’engrescament de la gent. A cada iniciativa repressiva, hi ha una resposta pacífica i inequívoca. Ja no estem per històries. Sabem que no estem sols: sempre tens gent al voltant. Fa uns anys ens envoltava la prudència. Podíem ser independentistes, sí, però s’havia de portar una mica d’amagat. La manera de ser nostra era la que es podria definir amb una de les expressions més tristes que he sentit mai: «el nostre mal no vol soroll», que era una manera de reconèixer que la nostra planeta, com a catalans, havia de consistir a empassar-nos gripaus, un rere l’altre sense fer gaires ganyotes de fàstic.

Em fa l’efecte que les coses, de manera col·lectiva, es van trencar el 2010 quan, a la manifestació de l’Onze de Setembre, la reivindicació que es va imposar no era justícia, llibertat, més autonomia o coses semblants, sinó que ja assenyalava el pinyol de la qüestió: el que volem és independència. Després d’anys i anys de manifestacions per la Diada, per primera vegada ens despentinàvem. Se’ns havia acabat la paciència. I els que cridaven era gent que, fins llavors, considerava impensable que un dia s’arremangaria i aniria a una mani i es despentinaria i acabaria afònica cridant una cosa que fins llavors era tabú. I li vam trobar el gust. Havíem acabat la paciència: n’estàvem tips. I des d’aquells dies i d’una manera cada dia més sòlida, avis, tietes, executius, adolescents, àvies, tiets, s’incorporaven al carrer amb una estelada que deixava de ser cosa d’uns quants joves eixelebrats. I es feien fotografies. I alliberaven els dimonis. I s’abraçaven amb la veïna que era murciana i que també era a la mani. I la gent gran començava a dir «mani». Però a còpia d’anys, va arribar la fatiga: «Va, que sigui l’última mani, tu». Però si calia, s’hi anava: a primera fila i amb un somriure.

Cal recordar especialment l’enteresa de la gent de totes les edats que, el dia 1 d’octubre, va ser capaç de fer front a policies armats amb la pitjor de les armes: la del menyspreu i l’odi cap a les seves víctimes pacífiques. I si eren dones, encara amb més menyspreu: els escopien frases del tipus «Què hi fas tu aquí, (insult), si hauries d’estar fregant plats, eh, (insult)?» I els estiraven els cabells perquè recordessin qui mana aquí. Però aquesta gent vilipendiada no va abandonar el lloc. No puc posar-hi remei: estic orgullós de la gent coratjosa que ens envolta, gent sacrificada que no es posa medalles, que ha fet hores de plantades sense perdre el coratge, sense abandonar el toc d’humor… Gent a qui no els dona la gana de rendir-se. I se’n van a Brussel·les en un viatge interminable però amb la mateixa alegria i energia que si estiguessin anant a veure la gran final del seu equip de futbol. Amb aquesta gent, ho tenim guanyat: trigarem més o menys, però el futur és nostre. És que hem après que el nostre mal sí que vol soroll; vol altaveus i informació veraç. I ja no és mal: és esperança.


Jaume Cabré
Escriptor. Traduït a una vintena de llengües. És autor d’obres reconegudes internacionalment, com "Les veus del Pamano" i "Jo confesso", i ha estat distingit amb els principals premis literaris.