Violència patriota

Jordi Borràs

Désolé, cet article est seulement disponible en Catalan, Espagnol Européen et Anglais Américain. Pour le confort de l’utilisateur, le contenu est affiché ci-dessous dans la langue par défaut du site. Vous pouvez cliquer l’un des liens pour changer la langue du site en une autre langue disponible.

L’escenari polític obert amb el procés independentista ha esdevingut la millor manera de visibilitzar les mancances d’un Estat en fallida democràtica. La il·lusòria etapa de la Transició, que alguns creien que era el millor cauteritzant d’una ferida que encara brolla a doll, ha quedat al descobert en el precís moment en què es materialitzava la voluntat del poble català d’autodeterminar-se amb el referèndum de l’u d’octubre. Unes mancances democràtiques que han dut més de 800 imputats, 24 detinguts, deu empresonats —dels quals quatre encara resten entre reixes— i una violència sense precedents: 1.066 ferits en un sol dia que van cometre la imprudència de voler votar en referèndum.

No obstant això, aquesta fallida democràtica també ha donat lloc a un altre fenomen: la violència del nacionalisme espanyol. És a dir, això que es tendeix a definir de manera erròniament genèrica com a «violència feixista». Parlem de més de 125 casos constitutius de delictes que jo mateix he pogut documentar i acreditar durant el període setembre-novembre d’enguany. Amenaces, coaccions i una multitud d’agressions de tota mena que han tingut un denominador comú: l’ultranacionalisme espanyol més intolerant. És per això que és un error parlar d’atacs de l’extrema dreta, perquè molts d’aquests atacs no només han estat perpetrats per activistes ultradretans, sinó que en molts casos, de fet, ha estat impossible acreditar la ideologia de l’atacant del qual només se’n coneixia una motivació: la motivació nacional o identitària.

En aquest aspecte també és un error —greu i pervers— assenyalar l’independentisme com a responsable del «despertar del feixisme». No ho dic només jo, ho acreditava fa poc en una entrevista una eminència en aquest camp com el professor Xavier Casals i que explicava de manera planera que l’independentisme ha produït una agitació ultrapatriòtica del nacionalisme espanyol que en cap cas és nova. És senzillament una constant històrica des que els militars retornaren derrotats de la Guerra de Cuba el 1898 i assenyalaren el catalanisme com l’enemic a abatre per evitar el desmembrament d’Espanya. És per això que aquest ultranacionalisme es vertebra a principi del segle xx a Barcelona i no pas a Madrid. És per aquest motiu que, des de llavors, cada cop que la pàtria s’ha sentit amenaçada, ha tret les urpes sense miraments, també de manera violenta. Una violència invisible, silenciada pels grans mèdia, que han ocultat deliberadament les desenes de ferits —alguns d’ells molt greus— fruit del nacionalisme espanyol i també de l’extrema dreta que han tingut lloc durant aquesta convulsa tardor a Catalunya.


Jordi Borràs
Fotoperiodista. S’ha especialitzat a documentar l’extrema dreta a Catalunya. La seva tasca li ha merescut el premi Dignitat 2016, entre altres guardons.