Segrestadors de persones, d’idees, d’institucions

Temps enrere, els independentistes nascuts en democràcia —ehem— ens demanàvem com devia ser llevar-se al matí i pertànyer a un estat que no et fes nosa: tenir documents d’identitat que fossin de la teua identitat, per exemple, o fer tràmits amb el teu estat en el teu idioma, o simplement gaudir d’una oferta d’oci, d’un cafè amb llet o d’un judici com cal amb la llengua pròpia del teu país. Coses que un ciutadà d’un país normal no s’ha de demanar mai, i que és possible que el sorprenguin: si mai no t’has sentit discriminat, com pots saber quin gust té la discriminació?

Al segle vint-i-u, els catalans nascuts en democràcia només ens podíem imaginar conquerint més drets; perquè, com a ciutadans de la UE, se suposava que només podies anar endavant, que eren les normes. Doncs ha. Avui, a més a més de demanar- nos per les mateixes sensacions del paràgraf anterior, ens demanem què deu ser llevar-se al matí i no haver de patir pels ostatges polítics i institucionals que t’ha segrestat un estat en plena involució neofranquista; o simplement què deu ser poder expressar la dissidència amb aquests segrestadors —de persones, d’idees, d’institucions— en una protesta al carrer, amb un acudit, amb un rap, amb un article, sense témer que puguis acabar denunciat, investigat, empresonat per un règim on la separació de poders s’ajunta especialment per a escarmentar els dissidents com tu. Com deu ser que tons pares i avis no t’hagin de dir: vigila, perquè això amb Franco ja passava. Avis i pares com els meus, esporuguits per vida pels pares i avis dels segrestadors d’avui, que quan saben que escric articles com aquest pateixen per si algun dia em deixen de llegir i no és perquè ho hagi decidit jo. Com són les coses: un dia et lleves demanant-te com seria veure una pel·lícula d’estrena subtitulada en la llengua pròpia del teu país, i l’endemà et trobes demanant-te com deu ser tenir els drets fonamentals garantits.