I si…

I si… I si haguéssim gosat defensar el que ja teníem. I si ens haguéssim atrevit a donar la cara per allò per què havíem combatut i que ja tocàvem amb els dits? De què van servir els cops rebuts per tanta gent, les persecucions, la presó per a persones honrades? Tan poc ens valoren aquells qui van ordenar rendir-nos abans de batre’ns? Per tan covards i pusil· lànimes ens prenen?

I ells…? S’haurien vist amb cor de desemmascar del tot fins a quin punt tenen l’ànima feixista? Haurien dut tan lluny la seva brutalitat? Allò que vam veure a les portes dels col·legis electorals era la crueltat innecessària dels qui gaudeixen convertint el seu odi en acarnissament. No eren sols ordres rebudes; era la rancúnia dels dèspotes, era pura voluntat de fer-nos aprendre a cop de fuet.

Però… Haurien estat capaços de disparar? És cert això que diuen que s’haurien atrevit a matar? A quants? Tots? Tan lluny haurien portat la seva lògica de «la maté porque era mía»?

No hi ha revolucions confortables. No hi ha lluites que no impliquin sacrificis. Quins estaven disposats a oferir per la nostra emancipació com a poble i com a societat?

De qui va ser la por? Si ens haguessin dit d’anar a merèixer la llibertat, moltes i molts hi hauríem anat. Jo hi hauria anat. Ho juro.

Però ens van dir que ens quedéssim a casa, que ho deixéssim estar, que era massa complicat, que per què complicar-nos la vida, si ja estàvem bé com estàvem.

Per què no vam gosar vèncer?