Hem conspirat per una rebel·lió?

Tants cops ens ho han dit i repetit, que actuen «en nom de la llei» i en nom de la Constitució… Però les conclusions de les institucions judicials de l’Estat espanyol sobre el referèndum català s’han construït sobre fets i delictes als quals els falten elements fonamentals: una sedició sense alçament tumultuós, una malversació de cabals públics sense esmentar cap import, una rebel·lió sense violència i, més inadvertit però potser més greu encara, la inclusió de la «conspiració» al voltant de la preparació del «procés». Som davant l’aplicació de la llei en un estat de dret o davant d’un despropòsit jurídic?

És probable que molta gent ni s’hagi adonat que la interlocutòria per la qual el Tribunal Suprem (TS) afirma la seva competència per a la instrucció dels fets que formen el «procés» fa referència no només als ja coneguts delictes de rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics, sinó que inclou també el delicte de «conspiració per a la rebel·lió».

Aquest delicte es troba regulat a l’article 477 del codi penal, que es mostra lacònic a l’hora de descriure’l, ja que només esmenta les accions de «provocació, conspiració i proposició per cometre rebel·lió». És el TS que, a l’esmentada resolució, el dota de contingut afirmant que es tracta d’un delicte en què «per definició, els elements del tipus projectat no arriben a tenir realitat, perquè no superen els conspiradors la fase pròpiament preparatòria».

Tot i que per mitjà de la premsa s’ha presentat aquesta imputació com una «rebaixa de la gravetat » de l’acusació, el cert és que, si ens aturem un moment a pensar «el què i el qui» d’aquesta eventual «fase preparatòria» del procés, el ventall de fets i de persones que podrien esdevenir susceptibles d’haver realitzat aquesta «preparació » per cometre rebel·lió resulta inquietantment ampli. Especialment si atenem als fets concrets –manifestacions pacífiques, declaracions, concentracions– que integren aquesta pretesa «rebel·lió». Han conspirat els diputats i diputades? Els integrants de l’ANC i Òmnium? Ho han fet les organitzacions sindicals i les assemblees de barri? Les associacions de pares i mares que van mantenir les escoles obertes la jornada electoral de l’1-O? Les persones que han contribuït a eixamplar l’abast popular del «procés» podrien ser investigades per haver conspirat per la rebel·lió? La resposta és, com a mínim, preocupant…

Quan la causa va passar de l’Audiència Nacional al TS va haver-hi veus que hi van posar esperança. Però oblidaven que el TS és un òrgan judicial nomenat pel Consell General del Poder Judicial, nomenat al seu torn pel Congrés i el Senat. Ara el Suprem avança amb pas ferm, fins hi tot amb cops d’efecte com ara la retirada de l’euroordre respecte a Puigdemont i els consellers a Brussel·les. I deixant a presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis.

I què queda més enllà del Suprem, si les resolucions del magistrat Llarena les resol el Tribunal Suprem mateix? I si aquestes les resoldrà el Tribunal Constitucional? Continuem confiant en les instàncies judicials europees i internacionals?

Ara com ara, i amb tants despropòsits, és agosarat fer qualsevol previsió de què pot passar.