#Humor Amenaçat

El novembre passat, més de cent dibuixants de còmic espanyols van signar una declaració en què denunciaven que les seves condicions laborals estaven esdevenint cada vegada més complicades, fins al punt que temien les conseqüències que podia engendrar el simple fet de fer bromes sobre política i temes d’actualitat, especialment relacionats amb la situació a Catalunya.

El manifest d’«Humor Amenazado», signat tant per independentistes catalans com per unionistes espanyols, és un fet sense precedents en la meva vida. En els darrers anys, he vist el gran talent còmic de certes nacions mobilitzar-se en defensa de persones individuals diverses vegades, però que jo sàpiga mai no s’ha fet una declaració de preocupació des d’una comunitat nacional que expressi que se sent amenaçada en la seva totalitat i com a professió.

Com a representant del CRNI a Europa, es pot considerar que disposo d’un horari més relaxat que els meus col·legues d’altres països. Deixant de banda l’horror de l’atemptat a Charlie Hebdo i l’esclat de controvèrsies al voltant de les caricatures de Mahoma daneses, normalment en aquesta part del món no es produeixen gaires esdeveniments d’aquesta índole dels quals calgui informar. Tanmateix, hem vist com l’autoritarisme ha anat arrelant en llocs inesperats i suposats governs liberals han començat a virar cap a la dreta en resposta a la crisi dels refugiats, els fracassos ─reals o imaginaris─ de la UE i una aparent epidèmia de cinisme que està assolint el seu punt àlgid gràcies a la noció insidiosa de les fake news.

Queda clar que el govern espanyol, en un esforç per mantenir la unitat i fer complir la llei, està jugant perillosament amb una metodologia basada en la vigilància policial i una actitud envers les llibertats civils mai vista des de l’època de Franco. Així mateix, la negativa dels veïns d’Espanya d’intercedir en el conflicte envia un missatge inquietant i fa sorgir dubtes sobre el compromís de la Comunitat Europea pel que fa a la llei internacional i els drets humans, els alts estàndards que critiquen de les seves antigues colònies. Aquesta preocupació és fortament sentida a Escòcia, on un referèndum organitzat unilateralment sobre la independència sembla la via més probable en el context del Brexit.

En època de conflicte i agitació, aquells que estan al poder han de ser escodrinyats i la societat ha de trobar maneres per expressar de manera pacífica el seu descontentament. La sàtira fa aquestes dues funcions. Reduir la llibertat d’expressió dels dibuixants de còmic amaga una fragilitat al cor de fins i tot les dictadures més invulnerables, que temen ser superades per una ciutadania que s’adoni de la seva absurditat. Una nació madura, segura de si mateixa, i amb pas ferm pot riure’s d’ella mateixa. Estic ansiós per veure arribar el moment en què Espanya rigui llargament i fortament i elogiï els dibuixants de còmic que lluiten per aconseguir-ho.