No ens prendran el riure

Semblava que tot plegat ja era passat. I de cop t’adones que no, i que en comptes d’anar endavant anem enrere. Amb una Generalitat intervinguda, la sotragada que rebrem els qui fem cultura serà tenaç. De fet, ja ens han castigat, ja ens encarrilen. Ja comencem a tenir por. I això no pot ser. Un creador, un artista, ha de ser absolutament lliure. Si no, no té sentit. Ha de poder dir, fer, pensar. Si els artistes no podem ser lliures, què farem?

Hi ha neguit, i el públic no va al teatre. Però hi ha d’haver una necessitat de protegir-se i reflexionar. Anar al teatre, a escoltar música, a veure una exposició… No és que hàgim de fer veure que no passa res, és que passa molt. Per tant, enriquim-nos culturalment. Perquè la cultura és un dels pilars imprescindibles del nostre poble.

Però la gent del teatre i del circ estem molt acostumats a viure en precari. I no ens faran callar. Malgrat tot, continuarem fent i explicant tot allò que tinguem ganes de fer i d’explicar. L’ofici és fort, en aquest sentit.

Sabem viure. I amb humor! És la vàlvula d’escapament. En els moments més rabiosos, rieu. Rieuvos- en. Si tens un enemic que et persegueix, que et vegi riure, ha, ha, ha, que encara li faràs més mal i més ràbia. La capacitat de riure ens fa avançar. I no ens el prendran mai, el riure.