Spanish Inquisition

El títol no és meu. Ve de molt lluny i dura massa. És del documental –homenatge i reconeixement– d’un periodista australià, David O’Shea, que l’any 2004 provava d’abordar el tabú de la pervivència de la tortura i el maltractament policial a l’Estat espanyol. El gener del 2001, Aznar havia indultat quinze guàrdies civils i policies condemnats en ferm per degradar la condició humana. I el periodista burxava en aquella impunitat. No s’acaba de creure els persistents informes anuals sobre vulneració de drets humans que li fèiem arribar. Aquell any també, amb Rajoy com a ministre, l’Estat havia enviat un torturador indultat com a representat hispànic davant el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa: experiència, acreditada, no li podien negar. Mentre el periodista entrevistava el Secretari d’Interior, el socialista Antonio Camacho, el va enxampar, vergonyosament, negant la tortura. Si no hi ha tortura per què hi ha indults a torturadors? La mà de l’Estat, aleshores, va tapar la càmera i va etzibar inquisitorialment: «Apaga esto, vamos a ver; corta». Contra la llei del silenci, la dignitat del periodista va incorporar aquell tall al documental.

Spanish Inquisition. El títol tampoc no és nostre. L’escup cada dia una realitat adolorida. Perquè en la tradició autoritària i repressiva, no hi ha res més hispànic que els udols i urpades de la Inquisició. Brutal en mesquinesa, extrema en roïndat i severíssima en arbitrarietat. Inquisition Reloaded. Vella consigna actualitzada d’un Poder postmodern i performant: que la foguera cremi més, molt més i molt més alta. Avui i aquí, aquella funesta cultura de la por –perversa estratègia del càstig i sinistra tàctica de l’atemoriment– es desplega, primer, contra la raó democràtica de la llibertat política catalana, per violentar i reprimir la voluntat popular de canvi polític i social. Però després, de seguida, escomet contra tot el que es mogui del plànol-presó, foto fixa en blanc i negre, que ordena el poder: periodistes, professors, humoristes o rapers. Ninotaires, dissidents o lluitadores. A pals, fins i tot amb la pastanaga.

Spanish Inquisition. El títol –antic– és seu. És el que ostenta el règim carcerari del 78, sacralitzat en l’altar de la impunitat oficial. Fet i desfet, la Raó d’Estat acaba de decretar Secret d’Estat la Violència d’Estat de l’u d’octubre. Quan la dignitat dempeus de tot un poble va derrotar, desobeint els cops i les pors, tots els Torquemadas de torn del segle xxi. Heretgia contra excepcionalitat, per als inquisidors, la realitat sempre serà delicte. I per això, també sempre, continuarem escrivint i delinquint. Resistint contra tots els murs. Fins que la delinqüència d’Estat, feta impunitat, sigui passat i no present. I per evitar, sobretot, que pugui ser la tèrbola distopia del futur.