Dominació i (Il·)Legitimitat

Fa temps que l’Estat espanyol sosté el seu poder sobre Catalunya mitjançant la dominació. Dominació és imposar, per mitjà del Tribunal Constitucional, un estatut d’autonomia contra la voluntat del Parlament de Catalunya i de la ciutadania. Dominació és rebutjar qualsevol proposta per aprofundir en l’autogovern, exercir un control financer injustificat, envair competències amb lleis de bases o altres mecanismes recentralitzadors i recórrer sistemàticament al Tribunal Constitucional (i suspendre) les lleis del Parlament. Dominació és convidar a presentar una proposta de referèndum en una assemblea legislativa espanyola que, abans del debat, ja n’ha determinat el resultat. Dominació és respondre a la convocatòria d’un referèndum amb una greu vulneració de drets fonamentals i una desenfrenada repressió política (article 155, pressió a empreses), policial (ús de la força contra la gent, identificacions, escorcolls i detencions arbitràries) i judicial («causa general» contra l’independentisme). S’ha estirat tant l’anomenat «estat de dret» que no pot ni travessar la frontera espanyola sense ensorrar-se, com demostra la retirada de l’euroordre per a l’extradició del president i els consellers de la Generalitat exiliats a Brussel·les. Davant aquest escenari, no existeix zona de confort. L’equidistància del «ni DUI ni 155» implica un acomodament a la política de la dominació.

Amb la predominant concepció orgànica de la nació espanyola i la incapacitat de respectar les minories, Espanya ha estat sempre un projecte fallit de comunitat nacional. Amb l’ús de la coerció i l’immobilisme del marc legal com a úniques respostes, Espanya és també avui un projecte fallit de comunitat política que no es resoldria amb un govern de l’Estat més amic. L’Estat espanyol és percebut per una part molt significativa de la població catalana –potser majoritària, si fos possible mesurar-la amb un referèndum pactat– com un poder injust a qui no atorga legitimitat. La manca de legitimitat afecta el poder executiu, legislatiu i judicial, el rei i els principals mitjans i partits polítics estatals. En qualsevol indret del món, això suposa un punt de no retorn. Quan les persones consideren que els seus drets i llibertats, tant individuals com col·lectius, no són adequadament protegits, tenen dret, com a últim recurs, a la rebel·lió contra l’opressió. Així ho empara el preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans. Com deia Emma Goldman, «la gent disposa només de tanta llibertat com té la intel·ligència de desitjar i el coratge de prendre».